Monte Perdido i La Senda de los Cazadores

Monte Perdido i la Senda de los Cazadores

Dimecres 12 de juliol de 2017 després d'haver-hi passat la nit al refugi de Gòriz, i dic passar la nit perquè de dormir crec que no va dormir ningú, la calor, la falta d'aire, la gent roncant (els únics que van dormir en algun moment) i la insensibilitat i poca educació d'altres que compartien sense gens de vergonya les seves ventositats intestinals amb la resta, van fer que passar la nit al refugi fos el pitjor moment de tota l'aventura, en fi... us explico el que realment importa... el Monte Perdido.

Quan tothom s'aixeca a les 06.30 hores per esmorzar i començar l'ascensió al Monte Perdido, jo decideixo posar-me a dormir, si, si, em poso a dormir, ja que no he pogut fer-ho en tota la nit.

A les 08.45 hores m'aixeco i el guarda del refugi, tot i passar 15 minuts fora de l'horari, encara en serveix l'esmorzar, s'ha de dir que les noies i nois que s'encarreguen del refugi en tot moment són superamables i atenent totes les preguntes i estan disposats ajudar-te en el que necessitis, un 10 per tots ells/es.

Total que a les 09.00 hores començo l'ascensió, som els últims...

El sol ja ha guanyat mitja partida a les ombres...

Passem un petit nevero pel costats d'unes pedres mullades i relliscoses, una cadena facilita i dóna seguretat a aquest pas.

No triguem gaire i ens plantem al Lago Helado (2.990m), l'ibon a més alçada dels Pirineus.

Si girem la vista, ja podem veure el nostre objectiu i el pas conegut com la escupidera, anomenada així per la perillositat d'aquest pas quan està completament nevat, nosaltres podrem passar amb facilitat per la dreta on ja ha desaparegut la neu.

La falta de neu ha deixat molta pedra petita que dificulta força la progressió, fent que cada dos passos endavant, vagis un pas enrere...

Com sempre, un cop a dalt les vistes són espectaculars, una ascensió que es gaudeix molt pujant i un cop a dalt les panoràmiques són meravelloses, nosaltres vam tenir sort i el dia acompanyava a poder estar el temps que vam voler en contemplar el que ens envoltava per sota nostre.

El Monte Perdido està envoltat d'altres cims de més de 3.000 metres d'altitud, colossals muntanyes que fan aquest Parc Natural d'Ordesa sigui únic i excepcional.

Baixant compartit un petit àpat amb uns amics que hem fet al refugi de Gòriz, com sempre dic, la gent que puguis trobar en aquests racons del món, són molt bona gent!!

Un cop arribem al refugi de Gòriz, la decisió està pressa, no tornarem a passar una altra nit al refugi... doblarem etapa i continuarem fins a la Pradera per la Senda de los Cazadores.

Així que agafem tot i cap a la Pradera, si la pujada al Monte Perdido ha estat increïble, el recorregut des del refugi fins a La Pradera té pinta que serà magnífic!!

Realment les glaceres que van donar forma a aquestes muntanyes, van fer tota una obra d'arc, espectacular!!

La famosa Cola de Caballo, cada racó que anem descobrint ens va deixant captivats, impossible no mirar enrere i contemplar el que queda a l'esquena.

La Senda de los Cazadores en direcció a la Pradera, és un camí en una constant suau pujada, fàcil de fer i amb unes grans vistes.

Per la Senda de los Cazadores podem veure gran part del recorregut que vam fer el dia anterior, des d'aquí podem veure La Senda de las Flores, el circo de Cotatuero, Brecha de Rolando, etc.

Arribats a aquest punt ja portem 19 quilòmetres a les cames i comença una forta baixada cap a la Pradera, en total un camí d'infinitats zigi-zagues pel mig d'una majestuosa fageda i pinar que ens farà perdre 600 metres.

Finalment i ja amb els genolls "destrossats" d'una baixada en majúscules, arribem a la Pradera, on agafarem l'autobús que ens tornarà a Torla.

La idea d'avui era fer l'ascensió al Monte Perdido i tornar a dormir al Refugio de Gòriz, però per causes alienes a la nostra voluntat, va provocar doblar l'etapa i fer l'ascensió més el camí de tornada.

Tot i així, és un recorregut molt distret que fa oblidar-te del cansament o totes les hores acumulades caminant.

Sigui en una etapa o en dos, el Parc Nacional d'Ordesa - Monte Perdido, s'ha de viure, s'ha de gaudir, s'ha de descobrir, és impressionant, amb un camí des de la Pradera fins a la cola de Caballo massificat per excursionistes i famílies i assequible a tots els nivells, fins als camins més amagats, durs i impressionants, com La Faja de las Flores, Senda de los Cazadores, Circo de Cotatuero, les impressionants cascades o tots els imponents cims de més de 3000 metres d'aquesta part del Pirineu.

No dubteu en venir i descobrir-ho, nosaltres de ben segur que hi tornarem!!!!!