dijous, 11 d’agost del 2011

Canigó

Dimecres 10 d'agost de 2011, un altre dia de muntanya fantàstic i aquesta vegada acompanyat per la Clàudia, aquest cop puc dir que HEM FET EL CIM, HEM PUJAT AL CANIGÓ (2784 m)!!!

Aquest era l'objectiu, pujar al Pic del Canigó des del refugi de Cortalets, a França, per la qual cosa viatgem per autopista fins a Perpinyà i seguidament continuem fins a la localitat de Prades (França), des d'on fem aquesta fotografia.

Un cop a Prades, just arribar a la primera rotonda, fem un gir de gairebè 360 graus per agafar la carretera que porta a Villerac, poble que passarem de llarg per continuar amb molta paciència per una llaaaarga pista forestal d'uns 23 quilometres, la qual has de fer a poc a poc si no vol quedar-te sense mitja de transport, nosaltres vam pujar amb un "todo-caminos", però a dalt vam trobar molts turismes.
La pista acaba a 500 metres del refugi Cortalets, on després d'aparcar el cotxe, vam tenir que pujar amb les bosses i tot el material que teniem preparat, eren aproximadament les 20 hores del dimarts i el cotxe informava que ens trobàvem a 8 graus de temperatura, l'altimetre marcava 2150 metres d'altitud que sumats al vent del nord, feien preveure una nit freda.


Un cop a l'interior del refugi, ens va rebre una dona en un català amb accent francés que ens va informar de la nostra "habitació compartida" i el funcionament del refugi, cal dir que va ser molt simpàtica i amable i en tot moment disposada a donar la informació que necessitàvem. 
Una foto de la superhabitació on es pot apreciar la decoració minimalista del refugi. 

Després de passar la nit, ens aixequem cap a les 07:30h, recollim i esmorzem, per començar el camí de pujada per una zona verda de pins i alzines i camins de pedres i arrels, que mica en mica van anar desapareixent per deixar pas a les zones altes, despoblades de vegetació i on les pedres i tarteres van agafant protagonisme.


Comencem a agafar alçada i ja de lluny es pot apreciar el nostre objectiu, el camí es troba ben senyalitzat per marques grogues i fites de pedra que no deixen dubte del recorregut a seguir.



A mida que anem pujant, les vistes es van fent mes espectaculars, amb una sensació d'alçada impressionant, i on el mar mediterrani a un costat i els cims del Pirineu a l'altre, obliguen a fer aturades regulars, que a part de recarregar les bateries, et deixen contemplar la magnitud del lloc on es trobem.
L'aire ja no es tant fred i no bufa amb tanta força com a primera hora del matí, el Sol li dona un cop de ma al forro polar, buff i guants.


Arribem a una de les vistes mes maques del recorregut, el collat, des d'on observem com el cim del Canigó ens espera amb paciència la nostra arribada, però ens trobem just a dalt de la cresta i notem que l'aire no s'ha oblidat de nosaltres.
Us poso una fotografia de tots quatre (La Clàudia, el seu pare, el Canigó i jo).


Baixant per una tartera vam trobar isards, com corrent aquestes bèsties!!! 

Després de fer un tall de recorregut de baixada, arribem al "port de Valmanya", lloc on donem un fort gir a la dreta per enfilar la última part del recorregut que ens portarà dret al cim del Canigó, des d'aquesta zona ja veiem el camí serpentejant com acaba al pas de la xemeneia i com al cim hi ha una creu que es troba col·locada com una cirereta a dalt d'un pastís.
Port de Valmanya

Última part de l'ascensió

Arribant a la xemeneia

La xemeneia



La Clàudia encarant els últims metres

Ja estem a dalt!!!

La cirera del pastís!!! Una creu metàl·lica i totalment guarnida de banderes i obsequis, que ens indica que hem assolit l'objectiu!!

Ara toca descansar, menjar i recuperar energies, al mateix temps podem contemplar una de les vistes mes espectaculars dels Pirineus, aquest cim te una particularitat molt especial amb la resta de cim, ja que tot i que el desnivell es de 2754 metres sobre el nivell del mar, des de dalt es pot veure el Mar Mediterrani, el que vol dir que hi ha una vista amb una sensació d'altitud des de la cota 0, donant una sensació d'alçada incomparable. Nosaltres avui hem tingut sort, el vent del nord que ens ha acompanyat durant part del camí, ha netejat l'aire i ens ha regalat un aire net i sense núvols, que ens permet que els nostres ulls allarguin la visibilitat "hasta el infinito y mas allà" com deia un dels meus superherois favorits.



Ara toca baixar, ho fem per la part mes fàcil, d'aquesta forma aconseguim fer una volta circular que ens portarà fins al lloc de sortida. El camí de baixada no té pèrdua, fins i tot és perfectament transitable per les tarteres per on passa, degut a la gran afluència de gent que hi passa i que l'ha anat formant.

A mida que anem baixant, el cim queda més i més petit...


Després d'una baixada còmoda arribem fins al refugi de Costalets, on descansem uns minuts i agafem el cotxe per realitzar la llarga baixada per la pista forestal.
Un cop a Prades com a premi, un hamburguesa amb patates que ens l'hem guanyat!!! Normalment intentem menjar sa, però després d'haver passat un dia de plena activitat i on hem carregat la memòria d'imatges i sensacions difícils d'oblidar, ens permetem de saltar-nos les normes d'alimentació que tant em remarca la meva professora i ens fotem un dinar de menjar ràpid, que un dia es un dia!!!!
Després toca cotxe, viatge de tornada i un cop a l'entrada de Catalunya, toca acomiadar-me de la Clàudia fins al proper repte, un cim ... unes gorgues plenes d'aigua... una mica de neu... una volta en bicicleta... no ho se del cert, el que sí se es que no trigarem gaire.

Fins a la propera aventura!!!