Dijous 13 de juliol de 2017, després de dos dies intensos, on hem conquistat el Monte Perdido, avui toca dia de relax i diversió, avui serà un dia passat per aigua.
Barranco de las Gloces
divendres, 21 de juliol del 2017
dijous, 20 de juliol del 2017
Monte Perdido i La Senda de los Cazadores
Monte Perdido i la Senda de los Cazadores
Dimecres 12 de juliol de 2017 després d'haver-hi passat la nit al refugi de Gòriz, i dic passar la nit perquè de dormir crec que no va dormir ningú, la calor, la falta d'aire, la gent roncant (els únics que van dormir en algun moment) i la insensibilitat i poca educació d'altres que compartien sense gens de vergonya les seves ventositats intestinals amb la resta, van fer que passar la nit al refugi fos el pitjor moment de tota l'aventura, en fi... us explico el que realment importa... el Monte Perdido.
Quan tothom s'aixeca a les 06.30 hores per esmorzar i començar l'ascensió al Monte Perdido, jo decideixo posar-me a dormir, si, si, em poso a dormir, ja que no he pogut fer-ho en tota la nit.
A les 08.45 hores m'aixeco i el guarda del refugi, tot i passar 15 minuts fora de l'horari, encara en serveix l'esmorzar, s'ha de dir que les noies i nois que s'encarreguen del refugi en tot moment són superamables i atenent totes les preguntes i estan disposats ajudar-te en el que necessitis, un 10 per tots ells/es.
Total que a les 09.00 hores començo l'ascensió, som els últims...
El sol ja ha guanyat mitja partida a les ombres...
Passem un petit nevero pel costats d'unes pedres mullades i relliscoses, una cadena facilita i dóna seguretat a aquest pas.
No triguem gaire i ens plantem al Lago Helado (2.990m), l'ibon a més alçada dels Pirineus.
Si girem la vista, ja podem veure el nostre objectiu i el pas conegut com la escupidera, anomenada així per la perillositat d'aquest pas quan està completament nevat, nosaltres podrem passar amb facilitat per la dreta on ja ha desaparegut la neu.
La falta de neu ha deixat molta pedra petita que dificulta força la progressió, fent que cada dos passos endavant, vagis un pas enrere...
Com sempre, un cop a dalt les vistes són espectaculars, una ascensió que es gaudeix molt pujant i un cop a dalt les panoràmiques són meravelloses, nosaltres vam tenir sort i el dia acompanyava a poder estar el temps que vam voler en contemplar el que ens envoltava per sota nostre.
El Monte Perdido està envoltat d'altres cims de més de 3.000 metres d'altitud, colossals muntanyes que fan aquest Parc Natural d'Ordesa sigui únic i excepcional.
Baixant compartit un petit àpat amb uns amics que hem fet al refugi de Gòriz, com sempre dic, la gent que puguis trobar en aquests racons del món, són molt bona gent!!
Un cop arribem al refugi de Gòriz, la decisió està pressa, no tornarem a passar una altra nit al refugi... doblarem etapa i continuarem fins a la Pradera per la Senda de los Cazadores.
Així que agafem tot i cap a la Pradera, si la pujada al Monte Perdido ha estat increïble, el recorregut des del refugi fins a La Pradera té pinta que serà magnífic!!
Realment les glaceres que van donar forma a aquestes muntanyes, van fer tota una obra d'arc, espectacular!!
La famosa Cola de Caballo, cada racó que anem descobrint ens va deixant captivats, impossible no mirar enrere i contemplar el que queda a l'esquena.
La Senda de los Cazadores en direcció a la Pradera, és un camí en una constant suau pujada, fàcil de fer i amb unes grans vistes.
Per la Senda de los Cazadores podem veure gran part del recorregut que vam fer el dia anterior, des d'aquí podem veure La Senda de las Flores, el circo de Cotatuero, Brecha de Rolando, etc.
Arribats a aquest punt ja portem 19 quilòmetres a les cames i comença una forta baixada cap a la Pradera, en total un camí d'infinitats zigi-zagues pel mig d'una majestuosa fageda i pinar que ens farà perdre 600 metres.
Finalment i ja amb els genolls "destrossats" d'una baixada en majúscules, arribem a la Pradera, on agafarem l'autobús que ens tornarà a Torla.
La idea d'avui era fer l'ascensió al Monte Perdido i tornar a dormir al Refugio de Gòriz, però per causes alienes a la nostra voluntat, va provocar doblar l'etapa i fer l'ascensió més el camí de tornada.
Tot i així, és un recorregut molt distret que fa oblidar-te del cansament o totes les hores acumulades caminant.
Sigui en una etapa o en dos, el Parc Nacional d'Ordesa - Monte Perdido, s'ha de viure, s'ha de gaudir, s'ha de descobrir, és impressionant, amb un camí des de la Pradera fins a la cola de Caballo massificat per excursionistes i famílies i assequible a tots els nivells, fins als camins més amagats, durs i impressionants, com La Faja de las Flores, Senda de los Cazadores, Circo de Cotatuero, les impressionants cascades o tots els imponents cims de més de 3000 metres d'aquesta part del Pirineu.
No dubteu en venir i descobrir-ho, nosaltres de ben segur que hi tornarem!!!!!
dimecres, 19 de juliol del 2017
La Faja de las Flores
La Faja de las Flores a Góriz - Refugio de Gòriz.
Dimarts dia 11 de Juliol de 2017, són les 06:30 i agafem un autobús a Torla que ens deixa a la Pradera (1300m), en el Parc Nacional d'Ordesa - Monte Perdido, la intenció es pujar al refugi de Gòriz (2160m) passant per la Faja de las Flores, en un recorregut d'uns 17 quilòmetres amb 1345 m+
Iniciem la pujada a la faja de las Flores des d'un camí que surt al costat de la Casa Oliván, que trobarem caminant uns 500 metres per la carretera per on ha vingut l'autocar.
El camí agafa desnivell molt ràpid i ho fa per una fageda molt maca, el cel està ennuvolat
i fa que puguem apreciar tots els colors i matisos del bosc.
A mesura que anem pujant pel Circo de Carriata, el bosc deixa pas a les praderes d'herba i una infinitat de flors que anem trobant, ja podem observar amb claredat la punta del Tozal del Mallo, que més endavant podrem observa per sota nostre.
De mica en mica anem agafant alçada, els núvols estan molt juganers, a estones tenim clarianes que ens deixen veure les magnífiques panoràmiques i a estones trobem tot tapat i amb un aspecte força místicisme.
Al mig de la pujada arribem a les Vlavijes de Carriata, es tracta d'uns ferros posats estratègicament en els passos més complicats per facilitar l'ascens.
El pas de les Clavijes de Carriata no té dificultat, però al tractar-se d'una progressió tipus grimpada i amb algun pas aeri, la recomanació és portar una corda i en cas de dubtes assegurar-te, al final dels dos passos amb clavijes podreu trobar una reunió amb anelles per muntar un ràpel o assegurar a qui tingui problemes per pujar.
Els núvols i la punta del Tozal del Mallo ja ens va indicant que queda poc per arribar a l'alçada on comença la Faja de las Flores.
Des d'aquí ja podem veure el nostre objectiu, uns metres més de desnivell i arribarem.
Ja hem arribat a principi de la Faja de las Flores, a partir d'aquí caminarem uns 4 km per un balcó natural amb unes vistes privilegiades!!!
Trobarem una "pedreta" pel camí, no hi ha problema, la podrem passar per darrera.
Durant el recorregut de la Faja de las Flores sembla que no hi ha camí, però a mesura que caminem veiem clar per on hem de trepitjar i en cap moment estem en perill, el camí té la suficient amplitud per anar segurs tota l'estona.
Llàstima que no podem volar, quina sort tenen els ocells...
I finalment, després de molts anys amb la il·lusió de trobar un edelweiss, ho aconseguim!!
El camí continua i ja tenim la sensació que no falta poc per arribar al final de la Faja.
La sensació d'alçada és evident, a 1000 metres per sota podem veure des d'on hem sortit, La Pradera.
Arriba el final de la Faja de las Flores, arribem al Circo de Cotatuero i com a teló de fons, tenim la Brecha de Rolando (2807m) El Dedo, el Cilindro de Marboré (3328m) i el Monte Perdido (3355m).
Posem el nostre rumb agafant com a orientació la Brecha de Rolando.
Després d'uns quilòmetres, ajudats per fites que ens confirmen i ens ajuden amb el camí, arribem al Plano de San Fertus (2413m), on agafarem cap a la dreta el camí que enllaça la pujada a la Brecha de Rolando amb el refugio de Gòriz.
El camí trencarà cap a la dreta i farem una forta baixada, ja tenim a prop el refugio de Góriz.
Final de la jornada d'avui, arribada al Refugio de Gòriz, un dia tan dur com a espectacular, aquestes muntanyes tenen una màgia pròpia que fa que durant tot el recorregut estiguis boca-badat.
Demà tocarà pujar al Monte Perdido, però això serà una altra aventura, ara toca intentar descansar, menjar i dormir, carregar les piles i aixecar-se amb ganes de més!!!Dir-vos que la cirereta de la ruta d'avui és la Faja de las Flores, quatre quilòmetres espectaculars, per gaudir a poc a poc, en silenci i en un dia que pugueu contemplar totes les vistes que et pot oferir, nosaltres hem pogut jugar amb el pas dels núvols que anaven passant i ens feia canviar de paisatge a cada moment.
Pròxima estació... Monte Perdido!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)