Queralbs - Núria

Dimarts 01 de novembre de 2011, son les 10:00 hores i em trobo a la estació del cremallera que pujar fins al Santuari de Núria, però avui el repte es pujar els 7.5 quilometres i 775 metres de desnivell positiu aproximadament.

Com el repte es difícil i llarg, aquesta vegada podré compartir aquesta experiència amb dos cracks de la matèria, esportistes i valents, el Nil i l'Aniol, seran una bona ajuda perquè passin els quilòmetres d'una forma ràpida i divertida.

Comencem la pujada per la pista (al principi asfaltada) que puja al coll de Fontalba i en els primers quilòmetres, just davant d'una zona indicada com a aparcament pels vehicles, s'observa a la banda dreta, un retol informatiu que ens indica direcció NÚRIA i un temps de 3:05 h, agafem aquesta pista emporlanada i tot seguit ens farà passar al costat varies cases, fins a sortir a un camí espectacular, al estil de les antigues vies romanes i el qual no te pèrdua ni encreuaments que et facin perdre't.

Després de 45 minuts aproximadament de pujar pel camí, trobem el primer encreuament que ens dona la opció d'agafar dos camins diferents per arribar a Núria, però als retols marca que es triga el mateix temps, nosaltres decidim anar pel camí per on puja la cursa de la cronoescalada del cremallera, igual algun dia ens decidim a fer-la i d'aquesta manera ja coneixem el recorregut.
No triguem gaire que arribem al primer dels refugis natural, utilitzats en cas de pluja o neu o en cas que t'agafi la foscor, on la morfologia de la roca forma petites coves que et poden ajudar a refugiar-te, en algun d'aquests refugis es pot trobar fins i tot alguna manta.

Continuem i el camí té estones que la pujada ha de guanyar força desnivell en zigi-zaga,

Tot i que les nostres passes son mes petites, les nostres ganes i esperit de superació fa que els quilometres vagin passant força ràpid i a mig camí comencem a agafar a altres excursionistes i fins i tot els deixem enrere, tot i que la intenció no es la d'anar ràpid, l'entorn et fa pujar l'ànim i la motivació per continuar endavant sense tenir curar si les cames pateixen mes del compte.

De tant en tant ens aturem a fer alguna fotografia, però la impaciència de seguir caminant causa algun conflicte amb el fotògraf, que s'agafa el seu temps ajustant el diafragma i obturació de la càmera i fa esgotar la nostra paciència en alguns moments...

però de tant en tant, alguna fotografia no li surt del tot malament ...

tot i que amb aquests paisatges no es gaire difícil obtenir bones fotografies....

i de entre foto i foto i entre passa i passa, ens anem apropant a la Olla de Núria, referent visual que ens indica que ja falta poc.

Finalment arribem en 2 hores 20 minuts aproximadament al nostre objectiu... 

I ara toca fer la foto conjunta de tota la colla que érem, si us fitxeu al costat meu està la Iona, sense cap mena de dubtes la muntanyera amb mes merit de tota la vall, als seus 3 anys ja pot explicar que ha estat al Santuari de Núria sense tenir que agafar el cremallera, que n'aprenguin!!!

Us deixo una foto de la Iona de quan estàvem fent un cacaolat a la cafeteria, amb aquesta cara i aquesta mirada no es estrany que hagi intentat impressionar-la tota la estona.

I com no, aquesta vegada també podem gaudir de la visita d'algun Isard.

Ara toca menjar alguna cosa per agafar forces i calories suficients per lluitar contra el fred, després de la pujada i una vegada al Santuari de Núria, l'altitud de gairebé 2000 metres sobre el nivell del mar, sumat a uns quants núvols que amaguen el sol ens deixem estones intermitents de pluja, fan que la temperatura sigui molt baixa i ens obliga a posar-nos les jaquetes i els guants.

Però ni la pujada de 750 m+, ni els 7.5km, ni la pluja, ni el fred, son impediment per jugar una estona al futbol, aprofitant un camp d'herba d'extremada qualitat Pirenaica, tot un privilegi per qualsevol futbolista!! 

això sí, sempre amb esportivitat...

entre xut i xut, fan que les hores vagin passant, ara es hora de pensar en baixar, però la temperatura es baixa i els núvols fan pensar que la pluja no ens deixaran tranquils durant les pròximes hores, aprofitant que encara som petits i tenim tarifes reduïdes, optem per baixar fins al Queralbs en el tren cremallera, opció molt i molt interessant per gaudir tranquil·lament d'un viatge per la Vall de Núria.

Fins aquí ha arribat aquesta nova aventura, si no coneixeu la vall de Núria us recomano visitar-la alguna vegada, a l'hivern es una bona opció per pràctica esports de neu, però quan es retira hi ha multituds d'activitats, com poden ser donar una volta a cavall, en barca per l'estany, caminades als cims mes alts, etc i pels mes esportistes teniu la la cursa de muntanya de l'Olla de Núria o la impressionant travessa de 105 quilometres dels Bastions per conèixer el Pirineu gironí profundament.

Finalment dir-hos que mireu detingudament aquestes cares, DONAREM MOLT QUE PARLAR!!!

Fins la propera.

Londres

Aquesta tardor vaig decidir que la pròxima ciutat a visitar havia de ser la capital de Gran Bretanya, planifico el viatge amb sortida el dimarts 11-10-2011 sobre les 10 h del matí, per tornar el dijous 13-10-2011 a les 21 hores, creient que per visitar el top ten de la ciutat, ja seria suficient.

Després d'un vol tranquil l'avió aterra a l'aeroport d'Stansted

i ara toca d'agafar un autobús fins a Londres que en aproximadament 1h 45 minuts en deixarà a l'estació Victoria al mig de Londres on seguidament aniré a l'hotel que tinc reservat per deixar totes les bosses i preparar la càmera de fotos, una mica de menjar i a caminar!

La primera impressió de Londres es que aquesta ciutat i la seva gent, sembla que ens vulguin portar la contraria en tot, la moneda es la libra esterlina, la circulació per la esquerra implica el volant dels vehicles a la dreta i tota la senyalització a l'esquerra de les carreteres, a l'hora de creuar un carrer has de mirar cap a l'altre costat del que et diu l'instint, tot es una mica estrany però força interessant i atractiu, començo a veure símbols de la ciutat, els taxis negres comencen a ser de tots colors amb anuncis publicitaris, el típic autobús de dos plantes es comença modernitzar, tot i que encara es poden veure les arrels originals,

Tot i que a Catalunya les cabines de telefon estan en perill d'extinció per la inclusió de la telefonia mòbil, a Londres en habitual trobar-les molt sovint, tot i que al seu interior pots trobar.. de tot!

De fet, gràcies al color de les cabines de telèfon i al color dels autobusos, podrien dir que Londres te quelcom de color, ja que entre els dies ennuvolats i el tot grisos dels seus edificis, Londres es una ciutat molt gris durant el dia, però tot el contrari per la nit, on la il·luminació dels diferents edificis i monuments amb una diversitat de colors elèctrics i molt vius, fan que la nit d'aquesta capital estigui plena de vida

En poques hores et dones compte que Londres es una ciutat diferent en moltes coses, però caldria ressaltar el caràcter dels londinencs, aparentment series però sempre disposats a ajudar-te en qualsevol pregunta amb un somriure a la boca. 

Una de les coses que em va deixar sorprès es que cadascú va a la seva, sense fitxar-se o criticar a la resta de la gent, per molt friki o estrany que pugui ser la teva forma de vestir, o estrambòtic el teu pentinat,  a Londres ningú es gira per senyalar-te o per riure-se'n, tothom te un estil personal, l'única consigna es anar net
Fes la foto més gran

A qualsevol carrer i en qualsevol moment pots trobar a alguna persona manifestant una forma de vestir pròpia o seguint alguna tendència o moda poc convencional, però on millor es pot apreciar es caminant per la zona de Camden Town, on segur que no us deixarà indiferents i de visita obligada si algun dia aneu a Londres i on gairebé segur que trobareu algun article que acabareu comprant, encara que no tingueu espai a la maleta, en el meu cas vas optar per comprar-me un bombin típic de la ciutat.

Al Camden Town hi ha una zona de "mercadillo" instal·lat a l'interior de les antigues quadres de cavalls, on pots comprar de tot, des de menjar de diferents cultures, a roba de qualsevol idiologia musical o cultural que puguis imaginar, podràs fer-te tatuatges, piercing, crestes de colors o comprar-te les sabates amb mes plataforma que hagis vist mai.

La visita a Camden Town serà tant profitosa com qualsevol altre monument o visita que pugueu fer durant el vostre viatge, no en va, algunes fonts el cataloguen com un dels millors "mercadillos" del mon.

Camden Town

Cyberdog London

Per caminar pels carrers de Londres a part de saber conviure amb la resta de vianants, vehicles, autobusos, etc, també has de prestar atenció a les bicicletes, grans protagonistes de la mobilitat urbana, s'han adoptat com a part de la vida quotidiana per una majoria important dels londinencs, que amb les seves bicicletes, algunes molt personalitzades amb colors i formes, son elements indispensables per anar a treballar, a la oficina, quedar amb els amics o simplement anar de botigues, les quals deixen lligades a un fanal, reixa, paperera, etc, cosa impensable a la nostra societat catalana on hem d'anar amb un "trasto" rovellat perquè tard o d'hora te l'acabaran robant,  es nota que estem molt lluny de la filosofia de convivència entre vehicles i bicicletes que tenen a Londres.

També us vull parlar dels grans pulmons de la ciutats, uns enormes parcs que la gent aprofita per fer la passejada, córrer, anar en bicicleta, en patins i fins i tot muntar a cavall.

En aquestes grans zones verdes es poden veure coloms, ànecs i moltes altres classes d'aus, però el que crida mes la atenció del turista son els esquirols, que acostumats a la presència humana s'apropen a tu per veure si els ofereixes alguna cosa de menjar.

 

I ja per últim comentar que cada dia a les 11:30 hores s'efectua davant del Palau de Buckingham, el canvi de guàrdia, tota una tradició que s'ha convertit en un reclam turístic i que es curiós de veure.

Doncs això es un breu resum del viatge, naturalment sempre hi han mes coses que tot i que no les he esmentat, valen la pena visitar-les, espero que la vostra visita a Londres us arribi a agradar tant com a mi.

Fins un altre aventura amics.

Canigó

Dimecres 10 d'agost de 2011, un altre dia de muntanya fantàstic i aquesta vegada acompanyat per la Clàudia, aquest cop puc dir que HEM FET EL CIM, HEM PUJAT AL CANIGÓ (2784 m)!!!

Aquest era l'objectiu, pujar al Pic del Canigó des del refugi de Cortalets, a França, per la qual cosa viatgem per autopista fins a Perpinyà i seguidament continuem fins a la localitat de Prades (França), des d'on fem aquesta fotografia.

Un cop a Prades, just arribar a la primera rotonda, fem un gir de gairebè 360 graus per agafar la carretera que porta a Villerac, poble que passarem de llarg per continuar amb molta paciència per una llaaaarga pista forestal d'uns 23 quilometres, la qual has de fer a poc a poc si no vol quedar-te sense mitja de transport, nosaltres vam pujar amb un "todo-caminos", però a dalt vam trobar molts turismes.

La pista acaba a 500 metres del refugi Cortalets, on després d'aparcar el cotxe, vam tenir que pujar amb les bosses i tot el material que teniem preparat, eren aproximadament les 20 hores del dimarts i el cotxe informava que ens trobàvem a 8 graus de temperatura, l'altimetre marcava 2150 metres d'altitud que sumats al vent del nord, feien preveure una nit freda.

Un cop a l'interior del refugi, ens va rebre una dona en un català amb accent francés que ens va informar de la nostra "habitació compartida" i el funcionament del refugi, cal dir que va ser molt simpàtica i amable i en tot moment disposada a donar la informació que necessitàvem. 

Una foto de la superhabitació on es pot apreciar la decoració minimalista del refugi. 

Després de passar la nit, ens aixequem cap a les 07:30h, recollim i esmorzem, per començar el camí de pujada per una zona verda de pins i alzines i camins de pedres i arrels, que mica en mica van anar desapareixent per deixar pas a les zones altes, despoblades de vegetació i on les pedres i tarteres van agafant protagonisme.

Comencem a agafar alçada i ja de lluny es pot apreciar el nostre objectiu, el camí es troba ben senyalitzat per marques grogues i fites de pedra que no deixen dubte del recorregut a seguir.

A mida que anem pujant, les vistes es van fent mes espectaculars, amb una sensació d'alçada impressionant, i on el mar mediterrani a un costat i els cims del Pirineu a l'altre, obliguen a fer aturades regulars, que a part de recarregar les bateries, et deixen contemplar la magnitud del lloc on es trobem.
L'aire ja no es tant fred i no bufa amb tanta força com a primera hora del matí, el Sol li dona un cop de ma al forro polar, buff i guants.

Arribem a una de les vistes mes maques del recorregut, el collat, des d'on observem com el cim del Canigó ens espera amb paciència la nostra arribada, però ens trobem just a dalt de la cresta i notem que l'aire no s'ha oblidat de nosaltres.

Us poso una fotografia de tots quatre (La Clàudia, el seu pare, el Canigó i jo).

Baixant per una tartera vam trobar isards, com corrent aquestes bèsties!!! 

Després de fer un tall de recorregut de baixada, arribem al "port de Valmanya", lloc on donem un fort gir a la dreta per enfilar la última part del recorregut que ens portarà dret al cim del Canigó, des d'aquesta zona ja veiem el camí serpentejant com acaba al pas de la xemeneia i com al cim hi ha una creu que es troba col·locada com una cirereta a dalt d'un pastís.

Port de Valmanya

Última part de l'ascensió

Arribant a la xemeneia

La xemeneia

La Clàudia encarant els últims metres

Ja estem a dalt!!!

La cirera del pastís!!! Una creu metàl·lica i totalment guarnida de banderes i obsequis, que ens indica que hem assolit l'objectiu!!

Ara toca descansar, menjar i recuperar energies, al mateix temps podem contemplar una de les vistes mes espectaculars dels Pirineus, aquest cim te una particularitat molt especial amb la resta de cim, ja que tot i que el desnivell es de 2754 metres sobre el nivell del mar, des de dalt es pot veure el Mar Mediterrani, el que vol dir que hi ha una vista amb una sensació d'altitud des de la cota 0, donant una sensació d'alçada incomparable. Nosaltres avui hem tingut sort, el vent del nord que ens ha acompanyat durant part del camí, ha netejat l'aire i ens ha regalat un aire net i sense núvols, que ens permet que els nostres ulls allarguin la visibilitat "hasta el infinito y mas allà" com deia un dels meus superherois favorits.

Ara toca baixar, ho fem per la part mes fàcil, d'aquesta forma aconseguim fer una volta circular que ens portarà fins al lloc de sortida. El camí de baixada no té pèrdua, fins i tot és perfectament transitable per les tarteres per on passa, degut a la gran afluència de gent que hi passa i que l'ha anat formant.

A mida que anem baixant, el cim queda més i més petit...

Després d'una baixada còmoda arribem fins al refugi de Costalets, on descansem uns minuts i agafem el cotxe per realitzar la llarga baixada per la pista forestal.

Un cop a Prades com a premi, un hamburguesa amb patates que ens l'hem guanyat!!! Normalment intentem menjar sa, però després d'haver passat un dia de plena activitat i on hem carregat la memòria d'imatges i sensacions difícils d'oblidar, ens permetem de saltar-nos les normes d'alimentació que tant em remarca la meva professora i ens fotem un dinar de menjar ràpid, que un dia es un dia!!!!

Després toca cotxe, viatge de tornada i un cop a l'entrada de Catalunya, toca acomiadar-me de la Clàudia fins al proper repte, un cim ... unes gorgues plenes d'aigua... una mica de neu... una volta en bicicleta... no ho se del cert, el que sí se es que no trigarem gaire.

Fins a la propera aventura!!!