dimecres, 19 d’octubre del 2011

Londres


Aquesta tardor vaig decidir que la pròxima ciutat a visitar havia de ser la capital de Gran Bretanya, planifico el viatge amb sortida el dimarts 11-10-2011 sobre les 10 h del matí, per tornar el dijous 13-10-2011 a les 21 hores, creient que per visitar el top ten de la ciutat, ja seria suficient.
Després d'un vol tranquil l'avió aterra a l'aeroport d'Stansted


i ara toca d'agafar un autobús fins a Londres que en aproximadament 1h 45 minuts en deixarà a l'estació Victoria al mig de Londres on seguidament aniré a l'hotel que tinc reservat per deixar totes les bosses i preparar la càmera de fotos, una mica de menjar i a caminar!
La primera impressió de Londres es que aquesta ciutat i la seva gent, sembla que ens vulguin portar la contraria en tot, la moneda es la libra esterlina, la circulació per la esquerra implica el volant dels vehicles a la dreta i tota la senyalització a l'esquerra de les carreteres, a l'hora de creuar un carrer has de mirar cap a l'altre costat del que et diu l'instint, tot es una mica estrany però força interessant i atractiu, començo a veure símbols de la ciutat, els taxis negres comencen a ser de tots colors amb anuncis publicitaris, el típic autobús de dos plantes es comença modernitzar, tot i que encara es poden veure les arrels originals,







Tot i que a Catalunya les cabines de telefon estan en perill d'extinció per la inclusió de la telefonia mòbil, a Londres en habitual trobar-les molt sovint, tot i que al seu interior pots trobar.. de tot!

De fet, gràcies al color de les cabines de telèfon i al color dels autobusos, podrien dir que Londres te quelcom de color, ja que entre els dies ennuvolats i el tot grisos dels seus edificis, Londres es una ciutat molt gris durant el dia, però tot el contrari per la nit, on la il·luminació dels diferents edificis i monuments amb una diversitat de colors elèctrics i molt vius, fan que la nit d'aquesta capital estigui plena de vida







En poques hores et dones compte que Londres es una ciutat diferent en moltes coses, però caldria ressaltar el caràcter dels londinencs, aparentment series però sempre disposats a ajudar-te en qualsevol pregunta amb un somriure a la boca. 
Una de les coses que em va deixar sorprès es que cadascú va a la seva, sense fitxar-se o criticar a la resta de la gent, per molt friki o estrany que pugui ser la teva forma de vestir, o estrambòtic el teu pentinat,  a Londres ningú es gira per senyalar-te o per riure-se'n, tothom te un estil personal, l'única consigna es anar net
Fes la foto més gran

A qualsevol carrer i en qualsevol moment pots trobar a alguna persona manifestant una forma de vestir pròpia o seguint alguna tendència o moda poc convencional, però on millor es pot apreciar es caminant per la zona de Camden Town, on segur que no us deixarà indiferents i de visita obligada si algun dia aneu a Londres i on gairebé segur que trobareu algun article que acabareu comprant, encara que no tingueu espai a la maleta, en el meu cas vas optar per comprar-me un bombin típic de la ciutat.
Al Camden Town hi ha una zona de "mercadillo" instal·lat a l'interior de les antigues quadres de cavalls, on pots comprar de tot, des de menjar de diferents cultures, a roba de qualsevol idiologia musical o cultural que puguis imaginar, podràs fer-te tatuatges, piercing, crestes de colors o comprar-te les sabates amb mes plataforma que hagis vist mai.
La visita a Camden Town serà tant profitosa com qualsevol altre monument o visita que pugueu fer durant el vostre viatge, no en va, algunes fonts el cataloguen com un dels millors "mercadillos" del mon.











Per caminar pels carrers de Londres a part de saber conviure amb la resta de vianants, vehicles, autobusos, etc, també has de prestar atenció a les bicicletes, grans protagonistes de la mobilitat urbana, s'han adoptat com a part de la vida quotidiana per una majoria important dels londinencs, que amb les seves bicicletes, algunes molt personalitzades amb colors i formes, son elements indispensables per anar a treballar, a la oficina, quedar amb els amics o simplement anar de botigues, les quals deixen lligades a un fanal, reixa, paperera, etc, cosa impensable a la nostra societat catalana on hem d'anar amb un "trasto" rovellat perquè tard o d'hora te l'acabaran robant,  es nota que estem molt lluny de la filosofia de convivència entre vehicles i bicicletes que tenen a Londres.

També us vull parlar dels grans pulmons de la ciutats, uns enormes parcs que la gent aprofita per fer la passejada, córrer, anar en bicicleta, en patins i fins i tot muntar a cavall.
En aquestes grans zones verdes es poden veure coloms, ànecs i moltes altres classes d'aus, però el que crida mes la atenció del turista son els esquirols, que acostumats a la presència humana s'apropen a tu per veure si els ofereixes alguna cosa de menjar.


 







I ja per últim comentar que cada dia a les 11:30 hores s'efectua davant del Palau de Buckingham, el canvi de guàrdia, tota una tradició que s'ha convertit en un reclam turístic i que es curiós de veure.








Doncs això es un breu resum del viatge, naturalment sempre hi han mes coses que tot i que no les he esmentat, valen la pena visitar-les, espero que la vostra visita a Londres us arribi a agradar tant com a mi.
Fins un altre aventura amics.










dijous, 11 d’agost del 2011

Canigó

Dimecres 10 d'agost de 2011, un altre dia de muntanya fantàstic i aquesta vegada acompanyat per la Clàudia, aquest cop puc dir que HEM FET EL CIM, HEM PUJAT AL CANIGÓ (2784 m)!!!

Aquest era l'objectiu, pujar al Pic del Canigó des del refugi de Cortalets, a França, per la qual cosa viatgem per autopista fins a Perpinyà i seguidament continuem fins a la localitat de Prades (França), des d'on fem aquesta fotografia.

Un cop a Prades, just arribar a la primera rotonda, fem un gir de gairebè 360 graus per agafar la carretera que porta a Villerac, poble que passarem de llarg per continuar amb molta paciència per una llaaaarga pista forestal d'uns 23 quilometres, la qual has de fer a poc a poc si no vol quedar-te sense mitja de transport, nosaltres vam pujar amb un "todo-caminos", però a dalt vam trobar molts turismes.
La pista acaba a 500 metres del refugi Cortalets, on després d'aparcar el cotxe, vam tenir que pujar amb les bosses i tot el material que teniem preparat, eren aproximadament les 20 hores del dimarts i el cotxe informava que ens trobàvem a 8 graus de temperatura, l'altimetre marcava 2150 metres d'altitud que sumats al vent del nord, feien preveure una nit freda.


Un cop a l'interior del refugi, ens va rebre una dona en un català amb accent francés que ens va informar de la nostra "habitació compartida" i el funcionament del refugi, cal dir que va ser molt simpàtica i amable i en tot moment disposada a donar la informació que necessitàvem. 
Una foto de la superhabitació on es pot apreciar la decoració minimalista del refugi. 

Després de passar la nit, ens aixequem cap a les 07:30h, recollim i esmorzem, per començar el camí de pujada per una zona verda de pins i alzines i camins de pedres i arrels, que mica en mica van anar desapareixent per deixar pas a les zones altes, despoblades de vegetació i on les pedres i tarteres van agafant protagonisme.


Comencem a agafar alçada i ja de lluny es pot apreciar el nostre objectiu, el camí es troba ben senyalitzat per marques grogues i fites de pedra que no deixen dubte del recorregut a seguir.



A mida que anem pujant, les vistes es van fent mes espectaculars, amb una sensació d'alçada impressionant, i on el mar mediterrani a un costat i els cims del Pirineu a l'altre, obliguen a fer aturades regulars, que a part de recarregar les bateries, et deixen contemplar la magnitud del lloc on es trobem.
L'aire ja no es tant fred i no bufa amb tanta força com a primera hora del matí, el Sol li dona un cop de ma al forro polar, buff i guants.


Arribem a una de les vistes mes maques del recorregut, el collat, des d'on observem com el cim del Canigó ens espera amb paciència la nostra arribada, però ens trobem just a dalt de la cresta i notem que l'aire no s'ha oblidat de nosaltres.
Us poso una fotografia de tots quatre (La Clàudia, el seu pare, el Canigó i jo).


Baixant per una tartera vam trobar isards, com corrent aquestes bèsties!!! 

Després de fer un tall de recorregut de baixada, arribem al "port de Valmanya", lloc on donem un fort gir a la dreta per enfilar la última part del recorregut que ens portarà dret al cim del Canigó, des d'aquesta zona ja veiem el camí serpentejant com acaba al pas de la xemeneia i com al cim hi ha una creu que es troba col·locada com una cirereta a dalt d'un pastís.
Port de Valmanya

Última part de l'ascensió

Arribant a la xemeneia

La xemeneia



La Clàudia encarant els últims metres

Ja estem a dalt!!!

La cirera del pastís!!! Una creu metàl·lica i totalment guarnida de banderes i obsequis, que ens indica que hem assolit l'objectiu!!

Ara toca descansar, menjar i recuperar energies, al mateix temps podem contemplar una de les vistes mes espectaculars dels Pirineus, aquest cim te una particularitat molt especial amb la resta de cim, ja que tot i que el desnivell es de 2754 metres sobre el nivell del mar, des de dalt es pot veure el Mar Mediterrani, el que vol dir que hi ha una vista amb una sensació d'altitud des de la cota 0, donant una sensació d'alçada incomparable. Nosaltres avui hem tingut sort, el vent del nord que ens ha acompanyat durant part del camí, ha netejat l'aire i ens ha regalat un aire net i sense núvols, que ens permet que els nostres ulls allarguin la visibilitat "hasta el infinito y mas allà" com deia un dels meus superherois favorits.



Ara toca baixar, ho fem per la part mes fàcil, d'aquesta forma aconseguim fer una volta circular que ens portarà fins al lloc de sortida. El camí de baixada no té pèrdua, fins i tot és perfectament transitable per les tarteres per on passa, degut a la gran afluència de gent que hi passa i que l'ha anat formant.

A mida que anem baixant, el cim queda més i més petit...


Després d'una baixada còmoda arribem fins al refugi de Costalets, on descansem uns minuts i agafem el cotxe per realitzar la llarga baixada per la pista forestal.
Un cop a Prades com a premi, un hamburguesa amb patates que ens l'hem guanyat!!! Normalment intentem menjar sa, però després d'haver passat un dia de plena activitat i on hem carregat la memòria d'imatges i sensacions difícils d'oblidar, ens permetem de saltar-nos les normes d'alimentació que tant em remarca la meva professora i ens fotem un dinar de menjar ràpid, que un dia es un dia!!!!
Després toca cotxe, viatge de tornada i un cop a l'entrada de Catalunya, toca acomiadar-me de la Clàudia fins al proper repte, un cim ... unes gorgues plenes d'aigua... una mica de neu... una volta en bicicleta... no ho se del cert, el que sí se es que no trigarem gaire.

Fins a la propera aventura!!!


dilluns, 16 de maig del 2011

Miniresist-Ter

Hola a tots, aquest dissabte he participat en una cursa molt interessant i divertida, el MiniResist-Ter, molt ben organitzat per Club Ciclista Baix Ter http://www.clubciclistabaixter.com/ i on es tractava de donar el màxim de voltes a un circuït de 1 quilòmetre 300 metres aproximadament força divertit, fent relleus a cada volta amb els membres del teu equip, els quals podien ser de 2, 3 o 4 integrants.
El meu equip es deia "Els maniàtics de les bicis" i participava amb el meu gran amic Ian (sí sí, no m'he equivocat, es diu igual que jo, a que mola!!), tot i que la duresa del circuit no era extrema, el fet de ser un equip de 2 integrants  ha fet que fos bastant exigent, donat que gairebé no et donava temps de recuperar energia i descansar prou, quan ja veies a la teva parella arribar a la zona del relleu, però tot i que el cansament ha estat el doble que el d'un equip de 4, també ens ho hem passat el doble de bé.
Quan ja tornàvem, al cotxe, cansats, teníem aquell somriure estrany que se't queda al estar orgullós d'haver fet un gran esforç a canvi d'obtenir molts bones sensacions fent l'esport que t'agrada, impacients per veure quan serà la propera.